Incendi en el bosc

Un dia, hi va haver un gran incendi en el bosc. 

Tots els animals van fugir esparverats i des de la llunyania contemplaven el foc aterrits. Tots menys el colibrí, que amb les seves petites ales no parava de fer viatges cap a la font per agafar unes gotes d’aigua en  el seu bec i llençar-les damunt les flames descontrolades. 

Després d’una estona, un eriçó que observava aquest anar i venir li va dir: 

–    Però, colibrí, estàs boig o què? Creus que així apagaràs l’incendi?

I el colibrí li va respondre: 

–   Ja sé que no, però jo faig la part que em pertoca.

Llegenda de la tradició oral ameríndia, al llibre Plantar arbres, sembrar idees. Wangari Maathai

Orxata que és or

Amb l’arribada de l’estiu els camps s’han omplert de papallones.

Els colors semblen més brillants i la calor apreta, fet que convida a prendre algun refresc.

I tot assaborint una orxata em ve a la memòria una llegenda sobre el nom d’aquesta beguda:

El rei Jaume I el Conqueridor després d’una gesta va arribar a terres valencianes. Feia molta calor i estava assedegat. Una noia va apropar-se-li per oferint-li una beguda. Aleshores el rei va dir: -A què meu convidat? -A aigua de xufes va contestar ella. I el rei va replicar: -Això és or, xata!

Llegenda del til·ler

El 15 de setembre del 2011 us vaig fer una entrada breu per parlar-vos d’alguna curiositat del til·ler. Ara ho amplio una mica més!

La mitologia grega ens explica que un matrimoni humil de Grècia va acollir a la seva llar a Zeus i Hermes. Com a recompensa per la seva bonhomia, els déus els van oferir un desig i tots dos van demanar estar sempre junts. Aleshores l’home, a la seva mort, va ser convertit en roure i la dona en til·ler.

Afrodita, símbol de l’amor, portava una corona de flors de til·ler. Aquest arbre també representa la fertilitat i la llibertat.

Ala d’àngel

La llegenda explica: Una donzella va morir deixant un cistell ple de joiells en un camp.  Aleshores va créixer una planta d’acant que el va embolcallar per amagar-lo. Un jove escultor va trobar la planta i se’n va prendar. Va començar a decorar els capitells de les columnes dels temples amb fulles d’ala dàngel o acant i així va néixer l’estil dl’art corinti.

Antigament a l’illa de Java se la considerava protectora i es plantava a l’entrada de vivendes i temples per evitar els mals esperits. Encara ara, en algunes cases de la costa del Meditarrani s’hi pot veure un matoll a cada costat de la porta principal.

D’un a 13!!!!!!!!

A Islàndia, segons una llegenda, no tenen un Santa Claus, no… en tenen 13! Des del 12 de desembre fins la Nit de Nadal, un per cada dia, abans arribi el 25, ronden les llars fent de les seves. Són fills de dos trolls Gryla i Leppaludi.

Ara ja no roben ni fan trucs com antigament, sinó que col·loquen una llaminadura dins la sabada de l’infant que s’ha portat bé però de no ser així, hi deixen una patata.

NOTA: cal posar la sabata al costat de la finestra

Imatge típica d’Islàndia

Terra embolcallada de misteri

Els pobles bretons tenen una arquitectura molt personal, els espais religiosos estan protegits per un mur amb una gran entrada. Així ho he pogut veure a Guimiliau i a Saint-Thégonnec.

Què és al que més m’atrau en el recorregut fins Rennes? Les imatges és ben clar, sobretot els espais naturals i més si van acompanyats de llegendes embolcallades de misteri.

Parlant de zones màgiques i críptiques tenim els Boscos de Broceliande amb un paisatge encantador, ric en vegetació, amb arbredes que semblen no tenir fi, un preciós llac, fonts i riarols; un món de fades on la fantasia es desborda. També se l’anomena el Bosc de Paimpont.

Explica la llegenda: La fada Viviana que vivia en el Castell de Comper, tenia amagats en el bosc de Broceliande, sense sortida, als mariners infidels que s’hi endinsaven. Va ser Lancelot qui va acabar amb l’encanteri encarant-se als dracs que el vetllaven.

I és cert perquè jo n’he sortit i ben parada, però clar, no sóc marinera. També he estat al Llac del Mirall de les Fades per on passejava el Mag Merlí.

I és aquí on va néixer la llagenda del Rei Artur: Quan hi ha llum de lluna se sent el so de la seva espasa, ressó de quan lluitava per vèncer als dracs ferotges.

Es diu també, que la fada Morgana germana del Rei va ser expulsada de la cort per la Reina Ginebra i que el Sant Grial estava amagat i ben aixoplugat en el castell.

Llegenda de Sant Pau de Segúries

Passar uns dies a La Ral, a Sant Pau de Segúries m’ha portat a recordar una bonica llegenda:

Temps era temps, un mariner de l’Empordà, mentre era a mar, va trobar-se en mig d’una tempesta violenta amb vent ensordidor que va arribar fins les costes. Per fi ja a port va precipitar-se cap a casa, havia perdut la barca i solament tenia un rem. Quin va ser el seu disgust quan va veure que el temporal també li havia manllevat família i llar. Aleshores es va dir: -Em distanciaré d’aquestes aigües fins que descobreixi algun indret on no se sàpiga què és el que porto a les mans.

Veritat sobre Gandhi o… llegenda?

Un amic m’ha passat per whatsapp el següent escrit. El comparteixo perquè, sigui un fet real o un mite, el missatge que comunica em sembla encertat i està ple d’enginy:

Quan Mahatma Gandhi estudiava Dret a Londres, un professor de cognom Peters que no el tenia en massa estima, rivalitzava tot sovint amb ell.

Un dia Peters estava esmorzant en el menjador de la universitat. Gandhi venia amb la seva safata i va asseure’s al seu costat… El professor, molt altiu, li va dir: -Un porc i un ocell no s’asseuen a menjar junts. -Gandhi li va contestar: -Estigui tranquil, professor, jo marxo volant”, i es va canviar de taula… El professor, verd de ràbia, va decidir venjar-se en el proper exàmen.

La caixa de Pandora

Mentre llegeixes el relat pots escoltar la música que Gabriel Yared va composar per la pel·lícula Le Herisson (L’elegància de l’eriçó). Primerament vaig llegir la novel·la que em va semblar encantadora, la pel·lícula ve venir després i em va deixar molt satisfeta

I ara la llegenda:

Temps era temps tots els homes de la terra, tots, erem feliços. Els déus ens observaven i no els va convèncer tan benestar. Aleshores Zeus va crear una dona de gran bellesa i la va enviar a la Terra amb una caixa molt estranya.
Un jove en veure-la tan bonica, se’n va enamorar i ella va acceptar ser la seva esposa. Ell li va preguntar per la capsa i Pandora va respondra que era un regal de Zeus.
-No l’obris mai! -li va demanar l’espòs intuint que no portava res bo.
Ella va prometre que ho acompliria però la curiositat anava en augment. Asseguda contemplava hores i hores aquell present fins que no va poder més i lentament i lamentablement va aixecar la tapa.
De sobte i empenyent amb força van sortir uns personatges terribles: l’Ira, l’Odi, la Cruesa, l’Enveja, la Por, la Discòrdia, la Fam, la Malaltia i altres moltes coses que no agraden gaire o gens. En un tres i no res es van escampar per tot el món.
Pandora espantada va tancar la caixa però encara es sentia un brogit en l’interior.
-Deixa’m sortir! Deixa’m sortir! -va dir una veu.
Com que era amb to de súplica, la dona va deixar la por de costat, es va compadir i va tornar a obrir-la. Sortosamnet va aparèixer l’Esperança que també es va escampar per arreu.
Des d’aquell dia ens diuen que és el darrer que hem de perdre. Sempre hi ha un bri d’esperança!

Prediccions de conte

Al Centre Arts Santa Mònica hi he trobat una exposició de fotografies. Una d’elles, m’ha despertat especial atenció perquè va acompanyada d’un relat. I ja sabeu que els contes, les llegendes i la mitologia m’agraden. Us en mostro un fragment. Pertany a Eugeni Gay.

La llegenda diu: El sol es va crear a la roca sagrada del llac Titicaca. Allà les àligues hi prediuen el destí de les persones i cada cent anys hi neix una dona capaç de convertir-se en foc i volar. Hi ha or, aquest apereix i desapareix i anuncia la mort de qui el troba. Uns camins sota l’aigua arriben a una ciutat encantada.

Com totes les llegendes té el seu punt de màgia i misteri.